Archivo de la etiqueta: Joan Sanz

T’anima l’anime?

Estándar
micro

Micròfon. Font: Carles Lladó

Si la resposta és sí, segueix llegint perquè coneixeràs un projecte que t’endinsarà al món del doblatge d’anime en català. Descobreix M’anima l’anime. Els creadors d’aquesta proposta són els actors de doblatge Marc Zanni, Carles Lladó i Joan Sanz que, un dia, van decidir fer un experiment que està canviant la visió que molts tenen del doblatge. Tots tres tenen una llarga trajectòria fent doblatge i assistint a esdeveniments relacionats amb l’anime i el manga. Però, quina història els va unir per a embarcar-se en aquesta aventura?

Quan vau decidir dedicar-vos a fer doblatge?

Marc Zanni: Doncs jo, que sempre m’ha agradat la interpretació, als anys 1989 – 1990 vaig tenir la oportunitat de fer doblatge a l’escola de doblatge de Barcelona també amb els mateixos actors. Vaig entrar i vaig pensar: si m’agafen i ho faig bé o veuen que ho faig bé, doncs intentaré fer-ho i va ser així.

Carles Lladó: jo, a veure, decidir quan vaig voler ser actor de doblatge, sense adonar-me’n una miqueta a casa amb el meu germà trèiem el so de la tele i ens posàvem a fer doblatge. Però, decidir-ho una miqueta més en serio jo crec que va ser cap al any 1994-1995 que vaig començar a anar amb un director de doblatge que em va començar a deixar entrar a la seva sala per veure com es doblava i allà em vaig adonar que deia: ui, potser això és el que m’agradaria fer. I a partir de llavors fins al dia d’avui.

Joan Sanz: Doncs jo més o menys com el Marc, vaig començar a la mateixa època, al 1990. Jo venia d’Olesa de Montserrat de fer teatre amateur a la Passió i després em va anar agradant. Cap als trenta anys més o menys el que feia no m’agradava massa i vaig començar a fer teatre infantil per aquí i per allà i vaig començar a professionalitzar-me una mica. Va sortir la oportunitat de conèixer al Joan Pera i vaig anar a una prova. Llavors era una època en que era més fàcil entrar perquè hi havia més feina i a partir de l’any 90 vaig començar a fer cosetes i anar fent.

Com va sorgir la idea de fer un taller de doblatge?

M.Z: Doncs va ser una mica arrel que vam fer el llibre La sèrie de la teva vida. Ens vam adonar que la gent tenia moltes inquietuds sobre el doblatge i que apart del llibre ens preguntaven coses i ens deien sempre: podem veure el doblatge? I amb la idea de podem veure – home és impossible portar a tothom a veure doblatge – vam dir: fem d’això una experiència en que la gent vagi a veure i que ells mateixos siguin partícips d’una sessió de doblatge com al que li agraden les motos i va a fer carreres a Montmeló. Doncs la idea va ser aquesta. Vam fer un primer projecte, va anar molt bé i ja aquí em sembla que portem set o vuit tallers. Lee el resto de esta entrada

Anuncios

Veus que no oblidarem mai

Estándar

lesveusdelanima (1)Els seguidors d’anime en català quan tanquem els ulls podem escoltar les veus de la nostra infantesa. Darrere d’elles es troben un seguit de professionals del món del doblatge que podrem veure al documental Les veus de l’ànima.  En Mario Guerra i l’Alexandre Hurtado, estudiants de Comunicació Audiovisual de la Universitat Autònoma de Barcelona, són els responsables de crear aquest documental sobre el doblatge d’anime en català.

Com va sorgir la idea de fer el documental?

Mario: La idea neix arran d’haver de fer un projecte de final de carrera. Tots dos som estudiants de Comunicació Audiovisual, i que el projecte fos un documental era el que ens semblava més adequat pel que fa a la quantitat de persones necessàries per al rodatge. El per què de la temàtica, el doblatge de l’anime al català, us ho podrà explicar millor l’Alexandre, perquè la idea va ser seva.

Alexandre: La idea em rondava pel cap fa un parell de Salons del manga i veia que era una opció bastant interessant per la temàtica, pel fenomen que ha mogut aquest món entre els fans i perquè era viable. Per començar a plantejar-m’ho de debò vaig comentar-ho en algun Saló del Manga a en Joan Sanz i en Marc Zanni per saber la seva opinió i, com es van mostrar molt predisposats, la idea va anar agafant forma. Un amic meu sempre diu que quan fas allò que a tu t’agrada ho faràs el millor possible, i que, a més a més, si a tu t’apassiona (la temàtica, el producte audiovisual, etc.) hi haurà molta més gent que és com tu a la que li agradarà. Lee el resto de esta entrada

Les veus de la nostra infantesa

Estándar

La sèrie de la teva vidaHi ha veus que esgarrifen però només unes poques les duus sempre amb tu. Això és el que succeeix amb Bola de Drac. Com a materialització d’aquest sentiment, en Marc Zanni i en Joan Sanz van decidir escriure La sèrie de la teva vida (2012). Ells ens expliquen experiències del món del doblatge juntament amb la seva relació amb el gran shōnen d’Akira Toriyama. Al llarg de disset capítols, es parla de què va suposar el fenomen Bola de Drac per a dos actors de doblatge que no eren fans de la sèrie. Per tant, el seu testimoni és estrictament des del doblatge. Degut a això, s’incorpora un glossari on s’expliquen termes propis d’aquest ofici com seiyuu o teleprompter. Al final de l’obra, es troben un seguit d’anècdotes dels seguidors del manga. Totes elles són petites mostres que reflecteixen l’empremta que ha deixat en Son Goku a les nostres vides.

En primer terme, cal remarcar que no és habitual que es valori la feina d’un actor de doblatge, ja que no són gaire coneguts pel públic. És cert que se’ls pot reconèixer per la veu però en cap cas se’ls hi demana un autògraf com als actors de cine, televisió o teatre. És a dir, sol tenir més repercussió un actor d’imatge que un de veu. Tot i així, l’èxit de l’animació japonesa fa que aquest esquema es trenqui. Sense la fama del manga d’en Toriyama poca gent sabria posar-li rostre a les veus d’en Goku o en Vegeta. No obstant això, l’èxit de l’anime no és una raó de pes per a l’existència d’aquesta recopilació d’anècdotes perquè en ella també es tracten aspectes sobre el món del doblatge. Per tant, una possible interpretació del text és veure l’equilibri entre un món fictici mundialment conegut i una professió poc reconeguda.

Cada capítol té dues parts on cada autor comparteix la seva experiència sobre un determinat tema. A primera vista, aquest tret pot donar peu a dues lectures de l’obra. D’una banda, podem llegir-la seguint l’ordre del índex. D’altra banda, podem fixar-nos només en les entrades d’en Marc Zanni o en les d’en Joan Sanz. D’aquesta manera, seguiríem dues pautes de lectura diferents. Tot i així, tots dos esmenten les paraules de l’altre. L’exemple més clar és a «El club de fans de Bola de Drac» on en Joan Sanz convida al seu company a parlar de forma detallada sobre aquest tema, la qual cosa trenca amb l’idea de que cada narrador té la seva pròpia veu. Per tant, fent una lectura focalitzada en les intervencions d’un es perdrien referències a la part de l’altre.

Lee el resto de esta entrada